En estos instants, segons les dades que oferix el Ministeri de Sanitat, hi ha en el territori valencià 61.290 persones que tenen dret a algun tipo de prestacio al no poder valdre's per si mateixa. De totes elles, 8.975 encara no han pogut solicitar-la perque son de grau I, lo que implica que deuran demandar-la a partir de 2015. La resta si que tindria que percibir-la, encara que la realitat es molt diferent a lo que indica la teoria.
Els depenents tenen dos opcions quan coneixen la seua situacio. Per un costat, poden solicitar una prestacio (que puga ser per a que un familiar el cuide, que ho faça un professional o per a un centre de dia) i, per atre, una plaça publica o concertada en alguna residencia.
Esta segona opcio es millor economicament parlant, pero no en quant a la movilitat, ya que no trien la residencia a la que pueden anar. D'eixa manera, existixen moltes opcions de que els seus familiars tinguen que desplaçar-se molts quilometres per a acodir a visitar-los o que no els agrade la calitat del servici. Ademes, en molts casos la demanen quan ya viuen en una i, com apunta María José Mira, directora general d'Aerte, «un canvi d'eixe tipo per a gente ya debil pot ser molt perjudicial».
Ara mateixa, hi ha en Valencia 13.325 persones en dependencia -de grau II o III- que ni tenen reconeguda cap tipo d'ajuda. La conselleria conta en expedients sense resoldre des de mijans de 2012.
Per atra banda, tambe s'adeuda a molta gent la retroactivitat. La llei explica que a partir dels sis mesos de demanar l'ajuda, encara que la concedixquen mes tart, tenen dret a percibir-la. Existixen casos de persones que recibixen la mensualitat des de que els aprovaren la prestacio, pero que no han vist un euro del temps anterior.
«Aço es una carrera d'obstaculs», advertix Héctor Estruch. «Ma mare patix Alzheimer , en una discapacitat de grau maxim. Quan demanem la dependencia, en l'any 2010, tardaren casi dos anys en donar-nos-la». La reberen fa quatre mesos. «A partir d'eixe moment, la legislacio apunta que l'informe PIA (del que s'extrau la cantitat a rebre) deu tardar un maxim de 15 dies, pero encara estem esperant-ho. La veritat es que es molt frustrant», afegix.
Héctor asegura que s'ha posat en mans «d'un advocat», ya que lo que «nos estan fent es una negligencia. Yo he anat tirant dels aforros, pero no se com aguanta atra gent que conec».
No s'enganyava Estruch, ya que els que estan ya en l'aigua al coll. Es el cas de Pepita Serrano. La seua germana Juana te dos fills en Holanda. «El meu nebot no te treball i la meua neboda patix depresio», de forma que no poden ajudar a sa mare, que necesita la prestacio. Per aixo, «este mati -per ahir- he telefonat a la Generalitat i em diuen que encara no han revisat el seu informe» quan fa mes de «quato anys» que l'examinaren per primera volta.
«Crec que ya esta be», assevera esta septuagenaria el qual la major por es deixar desamparada a la seua germana. «Si demane que la porten a una residencia publica no se com la van a tractar, ni on va a estar, perque poden acceptar-la en qualsevol part de Valencia i no tinc edat per a fr viages llarcs».
Des de fa quatre semanes, busca un centre mes propenc que es puga permetre, perque cada volta te manco recursos. «No hi ha dret a que la gent pase fam i s'estiga morint. Em dona vergonya lo que estan fent al poble valencià». De moment, Pepita aguanta «perque la meua germana te una pensio doHolanda, on hem treballat durant molts anys».
Carmen tambe ha tornat despres d'emigrar. En Anglaterra ha deixat al seu home i al seu fill para cuidar de sa mare, que patix demencia. Ademes, es trencà la cadera, per lo que «necesita cuidats les 24 hores. Fa dos anys que demanà que se le aplicara la Llei de Dependencia, perque quan l'evaluaren li donaren el grau maxim, pero seguixc esperant», admitix.
Per si fora poco, «m'he gastat ya tots els diners que tenia i aci no tinc mege perque em consideren extrangera. Es un poc de folls, no entenc que no hi haja cap ajuda per a persones com ma mare i les seues families».
Lo que te clar esta fill unica es «que no vaig a deixar-la en el carrer. Fisica, psicologica i financerament es molt complicat viure aixina i que et diguen que no hi han diners per a aço no conseguixc entendre-ho. Moltes voltes no em veig com a la seua filla i em tracten de lladre. Ha hagut mesos que no veia una eixida», afirma.
En eixe sentit, José Mengot, reconeix que ha tingut «un matalaf economic, pero s'acaba. Estic molt indignat, puuix hi ha coses que deurien estar per damunt d'ateas». El seu yayo, de 100 anys, deuria rebre «uns 500 euros, pero no li han ingressat res des del 2011 que ho demanarem. En la residencia em confirmen que hi han molts casos identicos». Aixina li passa a la cunyada de José Cifo, que acceptaren la seua dependencia en febrer d'eixe mateix any. «Solicitarem l'ajuda, pero seguix sense arribar».
Davant els problemes, les empreses responsables d'atendre a estes persones decidiren acodir ahir en 4.000 firmes dels seus treballadors al Síndic de Greuges, donat que el deute total s'eleva a 140 millons d'euros. «Cada dos depenents reconeguts generen un lloc de treball i al reves. Es algo a tindre en conte», advirtix María José Mira.
¿I este es el govern que es preocupa de l'educacio i la sanitat? ¿On estan els diners del valencians?
Font: Las Provincias
